dimecres, 10 d’octubre de 2018

La maduresa comença quan s'abandona el niu


Els motius pels quals els joves ajornen la sortida de casa dels pares són els més variats, des dels matrimonis més tardans, l'augment de l'escolaritat, els costos de vida més elevats o fins i tot la maternitat en edat més avançada, tot contribueix a que la fase adulta comenci més tard que el suposat. Sigui per factors emocionals o econòmics, la veritat és que diversos joves arriben als 30 anys i encara viuen amb la família. Molts d'ells continuen depenent totalment dels seus pares, sense mai haver treballat a la vida, no tenint per tant qualsevol tipus d'economia, altres però, tot i tenir certa independència financera, opten per seguir vivint a casa dels pares perquè es senten més còmodes d'aquesta manera. Tots ells es troben acomodats davant aquesta situació i en alguns casos fins als propis pares s'adapten a aquesta condició de vida preferint que es perpetuï.

Molts són els casos en què els joves opten per viure a casa dels pares fins a edat més tardana a causa de la valorització de l'ensenyament universitari en detriment de l'ensenyament secundari, de manera que augmenta la probabilitat d'una vida més còmoda en el futur. Són estimulats a estudiar durant més anys, ja que el procés per a una bona formació acadèmica és llarg, el que retarda la seva entrada al mercat de treball i conseqüentment a la dita "món adult". Per descomptat, tot això comporta els seus desavantatges, com en el cas dels càrrecs financers que van sent postergats, molts d'ells fins ponderen quina serà l'avantatge de sortir de casa dels seus pares si poden seguir gaudint de la joventut sense responsabilitzar veritablement del seu autoabastiment, atès que els pares ho fan per ells. Molts deixen fins i tot de veure avantatges en fer-se "adults" tan aviat.

Hi ha alguns casos en què els pares estan confortables amb aquest tipus de situació, creient que de certa manera això és una manera de mostrar amor pels seus fills, en altres situacions els pares han de recórrer a la justícia per garantir que els seus fills facin alguna cosa amb seves vides, sense que depenguin d'ells per sempre.


El cas més popular en l'actualitat i en analogia amb aquesta qüestió, va ocórrer als Estats Units, on els pares d'un jove van haver de recórrer als tribunals per aconseguir que el seu fill sortís de casa. Segons els pares, el jove, de 30 anys, no treballava, no estudiava, i tan poc ajudava en les tasques domèstiques. Farts d'aquesta situació i després constants advertències que hauria de sortir de casa, totes elles sense èxit, no els va quedar altra alternativa que recórrer al jutjat. Per sort la justícia els va donar la raó i el fill va tenir finalment de fer les maletes i sortir definitivament de casa dels seus pares.

Un altre procés similar, va tenir lloc aquí a Espanya fa relativament poc temps, tracta d'un tema una mica més sensible. Una jove, també de 30 anys, que amb escàs aprofitament escolar i malgrat l'edat, mai es va incorporar al mercat de treball ni tan sols va finalitzar la seva formació acadèmica. Aquesta noia, filla de pares separats, continuava vivint a casa de la seva mare i rebent una pensió d'aliments del seu pare. Emperò, donat la situació financera del seu pare, que vivia en absoluta indigència doncs el poc que estava guanyant es quedava gairebé íntegrament per la pensió d'aliments de la filla, la justícia va considerar que no li calia seguir mantenint aquesta pensió.

De fet, la llei no obliga els pares a tenir cura dels fills que siguin majors d'edat de forma il•limitada i absoluta.

Així que ja saben ... piénsenselo dues vegades abans de tenir fills perquè pot ser que crien corbs i els treguin els ulls.


Sindia Alves i A. Oliver
Antropòloga i Detectiu 
de Detectius Oliver

0 comentaris:

Publica un comentari

Amb la tecnologia de Blogger.

Contribuïdors

ES - EN